Els socis i sòcies d’El Pont Blau entrevisten a La Pegatina:
EPB- D’on ve el nom “La Pegatina”?
LP- Al Rubén, el nostre guitarrista li deien així perquè es colava a totes les festes amb la guitarra, s’hi enganxava.
EPB– Quina és la vostra cançó preferida?
LP– De les nostres, no ho podem dir. Són com els fills, que no es pot dir quin és el que més t’estimes. I d’altres grups, n’hi ha tantes que no hi cabrien aquí.
EPB– Com s’explica l’èxit de la rumba catalana internacionalment? Especialment tenint en compte la diferència de cultures on ha quallat la música de La Pegatina (des de Sud Amèrica a la Xina o al Japó, passant per Europa)?
LP– La rumba catalana (tot i que nosaltres no la fem a la manera purista) és ballable en igual mesura que la resta de músiques folclòriques del món, ja sigui la música celta o el merengue. Això és el principal, perquè a molts llocs no entenen el que diem a les lletres. I, després, tota la feina està en fer un espectacle amb aquesta música i que la gent tingui la necessitat d’estar atenta i ballant durant dues hores i no es cansi. És a dir, que l’èxit és el treball.
EPB– Com se sent que us diguin “la banda catalana més internacional”?
LP– És un reconeixement que no se’ns fa gaire sovint, ja que per a alguns hauríem de cantar-ho tot en català. I nosaltres creiem que si no cantéssim en altres llengües potser no podríem ensenyar el català al món. Així que estem contents, perquè realment és cert que som el grup que més volta pel món. La llàstima és que n’hi hauria d’haver molts més, perquè així podríem canviar les males arts culturals que es practiquen al nostre país.
EPB– Què és el que més us agrada de tocar a l’estranger per un públic que a vegades no enten les vostres cançons? Els catalans som una mica com els belgues, que només ho donem tot en un concert si coneixem el grup, si en som fans.
LP– És un repte molt agraït. La gent de fora sempre et mira amb uns ulls diferents, oberts al que pugui passar. I fer-los ballar sembla tan difícil que quan ho aconsegueixes estàs el doble de content.
EPB– Quina diferència hi ha entre tocar a Catalunya i tocar a la resta d’europa?
LP– Els catalans som una mica com els belgues, que només ho donem tot en un concert si coneixem el grup, si en som fans. A la resta d’Europa la gent gaudeix de la música i s’ho passa bé independentment de quina música facin i de si els coneixen o no. Ens falta molt per arribar a tenir una educació cultural oberta.
EPB– Com descriviu o classifiqueu estilísticament la música que feu?
LP– No podem. De fet, vam començar fent rumba però cada cop anem provant més estils. Ja hem passat per la cúmbia, el merengue, el son, l’ska, la música disco i la ranxera. Són estils que ens ho fan passar bé.
EPB– Quina és la vostra rutina alhora d’anar a fer una gira a l’estranger?
LP– És força dur no poder dormir al teu llit i no poder tenir una casa fixa on sentir-te còmode. Però, per altra banda, es perden molts prejudicis i manies i s’adquireix un sentit de la universalitat que és molt potent i maco. Et sents part del món, i això és algo que hauríem de practicar més.
EPB– Crec que us hem escoltat cantant en català, castellà, basc, italià, francès…o encara ens en deixem algun altre?
LP– Hi ha també portugués, gallec i anglès. L’art és un joc i nosaltres juguem.
EPB– Com us han rebut en altres països?
LP– A tot arreu se’ns rep molt bé, no tenim cap queixa. Nosaltres sempre posem el 200% de la nostra part, així sempre estem segurs que si la cosa no funciona és perquè no agrada, perquè també pot passar. I cap problema, no es pot agradar a tothom, però ho intentem.
EPB– Quan porteu tocant per Europa? Noteu que ens últims anys ompliu les sales europees amb més espanyols i catalans?
LP– Cada cop tenim més gent autòctona i això vol dir que fem les coses bé. Normalment sí que apareixen alguns catalans a les capitals o ciutats grans, el que passa que els preus per entrar a les sales solen ser més elevats que els que hi ha Catalunya, perquè el nivell de vida és superior, i molts s’ho repensen. A nosaltres ens agrada que hi hagi barreja però amb majoria autòctona.
EPB– Així com durant els anys 90 el rock català va ser el dominant en tots els escenaris del país, en els darrers anys hi ha hagut un auge de la música popular “de carrer” a Catalunya, a què penseu que és degut aquest fenòmen?
LP– Hi ha molts factors, però internet és la clau. La gent ja no consumeix només el que et dóna la ràdio i, a més, les festes majors han deixat de programar orquestres i han començat a posar grups amb temes propis animats com nosaltres o tots els que han vingut després. Nosaltres estem molt contents d’haver ajudat a que això succeís i tant de bo que continuin sortint grups amb bons directes i preparats per sorprendre la gent i fer crèixer la música de casa.
