Orígens

Segons diu la llegenda, hi havia una vegada un poble assetjat per un drac que demanava al seu rei menjar-se algun dels seus súbdits dia sí, dia també. Un dia li va tocar el torn a la filla del rei. Tot el poble i també el rei ploraven fins que va venir Sant Jordi amb el seu cavall blanc i va matar el drac.
El rei li va oferir la mà de la seva filla però Sant Jordi, que era molt religiós, la va rebutjar.
Més tard allà on havia caigut una gota de sang del drac va créixer un roser de roses vermelles i des del segle XV el dia 23 d’abril, Sant Jordi, els enamorats es regalen roses vermelles.
Durant l’Exposició Internacional de l’any 1929 que va tenir lloc a Barcelona, els llibreters catalans van aprofitar aquest dia tant simbòlic per vendre llibres i va tenir tant d’èxit aquesta iniciativa que des d’aleshores se celebra tal i com la coneixem avui en dia: el dia de la rosa i el llibre. Els carrers de tot Catalunya s’omplen de llibres, de flors i d’enamorats en un dia de primavera, singular, únic.
L’any 1995 la UNESCO va declarar aquesta festa “Dia Internacional del Llibre“.
Sant Jordi és el patró de Catalunya.

Com se celebra al Pont Blau

Al Pont Blau sempre fem alguna activitat per explicar als més petits la llegenda de Sant Jordi, ja sigui amb un taller de titelles, dibuixos o altres treballs manuals.

També hi ha lectura de contes i poemes per part dels socis, ja siguin propis o d’altres autors, i regal de roses.
El Pont Blau organitza cada any per Sant Jordi un concurs literari de narrativa d’obres inèdites en català per adults majors de 16 anys. Una altra vessant d’aquest és el concurs literari infantil i juvenil en català per nenes i nens que viuen a Europa fora de l’estat espanyol. Aquest consisteix en quatre categories: de 7 a 8 anys; de 9 a 11 anys; de 12 a 13 anys; i de 14 a 16 anys.

Poemes

Assaig de càntic en el temple
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
El Minotaure i Teseu, 1954
de Salvador Espriu