Alia Luque (1978, Barcelona), és un directora de teatre d’origen català. Després d’estudiar antropologia, literatura i filologia àrab a Sevilla i Holanda va començar la seva carrera com a ajudant de direcció, escenografia i vestuari a Munic. Des del 2009 treballa pel Thalia Theater d’Hamburg i el desembre de 2012 presentava en aquest teatre l’obra Desig, de Benet i Jornet (Begehren), dirigida i traduïda per ella.
(c) Thalia Theater
– Fa molt temps que treballes dirigint teatre a Alemanya. Quina és la diferència entre el sistema teatral català i l’alemany?
Fer teatre a Alemanya és un luxe ja que es considera un art i entreteniment cultural i està totalment subvencionat. Els teatres són estatals i hi ha el concepte de companyia resident on els actors són treballadors del teatre i cobren cada mes. A Catalunya en canvi aquest concepte és gairebé inexistent, hi ha alguns directors vinculats a un teatre però els actors treballen d’una manera més lliure. Les companyies residents faciliten que les representacions no es facin en bloc, com a Barcelona, on una obra dura un mes seguit i desapareix, sinó que es pot anar representant en diferents moments. Aquest sistema facilita que hi hagi molt més repertori a Alemanya, ja que les obres estan lligades al teatre i a la ciutat.
– I això com afecta al discurs teatral?
A Catalunya la gent va al teatre a veure un actor o una obra concrets i rarament tornaran a veure la mateixa obra, per això les obres duren molt poc i tarden anys a tornar-se a representar. A Alemanya abans també funcionava així però des de fa 15 o 20 anys hi ha una tendència al que s’anomena Regietheater, on el que interessa és què ha fet el director amb l’obra. Per exemple, la gent no va a veure Othello només per interès en l’obra en concret sinó per saber com la interpreta el director. Un espectador alemany pot veure la mateixa obra 3 vegades en un any perquè són diferents muntatges!
Com a director és molt més interessant treballar aquí perquè el discurs sobre perquè cal seguir fent teatre està molt més avançat a Alemanya, Suïssa o Àustria que en qualsevol altre país. El fet que hi hagi aquest discurs va lligat amb el que explicava abans: el teatre finançat no pateix per la seva subsistència.
Com a director de teatre és molt més interessant treballar aquí perquè el discurs sobre perquè cal seguir fent teatre està molt més avançat a Alemanya, Suïssa o Àustria que en qualsevol altre país.
– Ara has presentat aquesta obra a Hamburg, vius a Berlín, estàs assajant a Mainz… Quines diferència hi ha en la vida teatral de les diferents ciutats alemanyes?
Hi ha moltes diferències! A ciutats com Berlín per exemple, on hi ha cinc teatres grans, hi ha una varietat enorme i cada teatre pot seguir una estètica molt definida i amb un concepte molt clar. En canvi en una ciutat com Hamburg, on només hi ha dos teatres que han de representar una mica de tot, la programació és molt més diversa.
– I pel que fa al públic de teatre, com definiries el d’Hamburg?
El públic hamburguès és un públic fidel. En general són gent culta, amb estudis, que es poden permetre el teatre, que és car… Diria que és un públic contingut, per les coses bones i per les dolentes. Mentre en altres ciutats et poden esbroncar si no els hi agrada l’obra aplaudir-te moltíssim, a Hamburg és molt més calmat.
– Generalitzant una mica, quines diferències creus que hi ha entre el públic alemany i el català?
La gent a Barcelona va al teatre amb la predisposició que els hi agradi l’obra ja que no hi van gaire sovint i hi van amb ganes de passar una bona estona. A Alemanya en canvi la gent va amb més assiduïtat al teatre, tenen més expectatives i són molt més crítics. Per això, la crítica i la premsa a Alemanya té molta força a l’hora de motivar el públic a venir. A Catalunya importen molts més els actors que hi surten.
Pel que fa a noves estètiques i al teatre de performance en canvi, el públic català és molt més obert que l’alemany. Al no estar subvencionades, moltes companyies han de buscar una estètica diferent per atreure al públic, mentre que als teatres estatals alemanys es fa molt més teatre de text.
(c) Thalia Theater
– Centrant-nos en l’obra que presentes al Thalia, Desig de Josep Maria Benet i Jornet, per què vas escollir aquest autor i aquesta obra?
Estava buscant una obra per una actriu i un actor en concret i m’interessava fer alguna cosa sobre relacions i, sobretot, sobre secrets i coses que no es diuen. Benet i Jornet va escriure molt durant el Franquisme i per això en moltes de les seves obres té molta importància tot el que s’intueix però no es diu, l’obra té dos nivells. Em va semblar interessant també perquè la burgesia d’Hamburg té moltes similituds amb la burgesia catalana, amb les preocupacions a l’hora de comportar-se, el “què diran”… El fet que fos una obra original en català també m’agradava perquè al poder-la llegir en el meu idioma era un avantatge.
– També t’has encarregat de la traducció de l’obra a l’alemany, juntament amb la dramaturga Susanne Meister. Com va ser aquest procés?
Hi havia una traducció de Desig a l’alemany però estava feta des de la traducció en castellà i vam voler fer-la de nou des de l’original en català. El meu alemany no és natiu i per això vam fer la feina amb una dramaturga alemanya, que fos capaç de trobar les paraules exactes en alemany per expressar el que vol l’obra.
Estem satisfetes de la feina ja que l’editorial ha agafat el text traduït per al seu repertori i Benet i Jornet, que va venir a l’estrena i no parla ni una paraula d’alemany, va dir-nos que havia vist “la seva obra”, cosa que va ser un gran compliment.
Més enllà de l’idioma tots anem al teatre a buscar una emoció i ens podem sentir identificats amb els temes de l’obra.
– Desig és una obra que parla sobre relacions i sobre la cerca de la felicitat. Creus que són temes que arriben igual al públic alemany que al català?
Sí, són temes universals i tal i com està escrita i enfocada l’obra el públic s’hi pot sentir identificat ja que alemanys i catalans vivim en contextos culturals molt semblants i els interessos temàtics que tenim són similar. La diferència que hi podria haver és que, en general, al teatre alemany li costa molt més mostrar emotivitat, el phatos, mentres que a Catalunya les emocions estan més a flor de pell al teatre. Però més enllà d’això i de l’idioma tots anem al teatre a buscar una emoció i ens podem sentir identificats amb els temes de l’obra.
*Begehren es podrà veure al Thalia Theater el 7 de març, el 7 d’abril i el 10 de maig de 2013.
Foto: Rainer Sturm / pixelio.de
