Dues pomes son dues pomes. Però el nom no diu res de si una d’elles és aspra o corcada. Un Parlament és un Parlament. Però el nom sol no diu res de si es tracta d’un castell de la llibertat dels ciutadans o d’un niu d’ineptes que a tot diuen amén. I el pateix passa amb el nom “Tribunal Constitucional”. Aquest nom a Alemanya té gairebé la consideració d’un santuari i és la institució de l’estat que, amb plena justícia, s’ha guanyat els més grans respecte i estima de la ciutadania. Aquest respecte, aquesta alta consideració, però (i aquí s’obre un parany), motiven que les decisions de tribunals constitucionals d’altres països es contemplin amb el mateix respecte i siguin igualment creguts com les sentències de Karlsruhe [ciutat seu del TC alemany]. I això, malauradament és fals.
Per dir-ho clar i net: el TC espanyol no té absolutament res a veure amb l’alemany. L’alemany és un honor per Alemanya, l’espanyol és una vergonya per Espanya. L’alemany està format per juristes escollits entre els millors i que són de veritat lliures en les seves decisions. L’espanyol està format majoritàriament per juristes disposats a interpretar o doblegar la constitució segons els interessos dels governs o dels partits amb els que simpatitzen. Dels 12 membres del jurat, 10 són designats per institucions que són, en més o menys grau, dependents dels partits polítics. Difícil de creure? Certament. Però pel que fa a les sentències sobre Catalunya les proves s’acumulen de manera alarmant.
Deixem de banda exemples més antics i comencem amb l’escàndol del 2010. El Tribunal va donar la raó a una demanda del Partit Popular i va “netejar” el nou estatut d’autonomia català (que ja havia estat acceptat pel parlament espanyol i firmat pel rei) de tots els punta que aparentment eren inconstitucionals; així el va transformar en una caricatura d’allò que els catalans consideraven les seves reclamacions mínimes. Aquest va ser el tret de sortida del gran creixement del moviment independentista que ha portat a la situació actual.
Cal aclarir també que la constitució espanyola del 1978 contenia una sèrie de formulacions imprecises per tal d’obviar la pressió que feien llavors els militars, que havien amenaçat d’impedir la nova llei fonamental si es donaven massa llibertats als bascos i als catalans. Els militars també van imposar un parell de paràgrafs de la constitució que més tard farien la comprensió entre els pobles d’Espanya molt difícil o fins i tot impossible. La imprecisió de molts paràgrafs de la constitució, però, no ha estat mai interpretada pel TC de forma generosa (com els catalans havien esperat) sinó sempre de la manera més restrictiva possible.
En els dos darrers anys el TC s’ha convertit cada vegada més en un instrument del govern espanyol per retallar progressivament i constantment les atribucions de les regions autònomes. Pel que fa a Catalunya (i aquí el TC és on menys contemplacions usa) ha anul·lat o sospès diverses lleis del Parlament català en els camps financer i social. Amb aquestes lleis, entre altres coses, s’havien disposat: a) Nous impostos i contribucions per tal de disminuir l’endeutament del país, i b) mesures per pal·liar la situació desesperada de moltes famílies que -per les conseqüències personals de la crisi financera- estaven amenaçades de desnonament o de quedar-se, degut als seus deutes, sense gas ni corrent.
I ara vé el millor (o el més incomprensible). Aquestes lleis van ser prohibides perquè “anaven contra la igualtat de tots els espanyols”. És a dir que si un govern autonòmic creia haver d’augmentar impostos a causa dels seus deutes o si volia ajudar als seus ciutadans en una situació molt difícil, però les altres regions no ho feien, la igualtat davant de la llei no exigia que les altres regions també ajudessin a la seva gent sinó que prohibia que a la regió que volia fer-ho se li prohibís. Així, doncs, no s’exigeix que s’ajudi a tot arreu, sinó que no s’ajudi enlloc.
El ministre d’economia català ha calculat que el 2015, a causa d’aquestes prohibicions del TC espanyol Catalunya ha deixat de recaptar 866 milions.
Estimat lector: els catalans (i també molts demòcrates espanyols) envegem a Alemanya el seu TC. Així si vostè llegeix informacions sobre sentències del TC espanyol no pensi siusplau en la mateixa institució alemanya sinó en els òrgans de països pseudodemocràtics. D’exemples n’hi ha prou.
Foto: diari Ara / ara.cat
