Parlem amb el David Alegret, un reconegut i estimat tenor barceloní que ha actuat a la Staatsoper fent el paper de Don Narciso a la producció de „ Il turco in Italia“ de Rossini. Fa molt pocs dies, ha estat guardonat amb el premi Enderrock 2014 al millor solista de clàssica. L’entrevista ha estat realitzada per Rosa Miró.
(Deutsche Version Unter)
EPB– Hola David. Abans que res, doncs, moltes felicitats per aquest premi! Crec que és la segona vegada que vens actuar a Hamburg. Has tingut alguna estona per conèixer una mica la ciutat?
DA– Aquesta vegada no he tingut gaire estona. De fet, no és la segona vegada, és la quarta . Vaig estrenar „Il Turco“, la producció aquesta, el 2006. Llavors, al ser una nova producció, si que vaig estar pràcticament dos mesos aquí i vaig tenir temps de veure coses. De fet Hamburg és una ciutat que m‘agrada molt, també perque quan jo vaig estrenar„ Il Turco“ aquí. el 2006, era de les primeres coses importants que feia en un teatre important. Llavors he anat venint el 2008 i el 2010, sempre a fer aquesta producció.
EPB– Hi ha algun detall del món germànic que et cridi especialment l‘atenció?
DA– És molt diferent del mediterrani, però a mi m‘agrada molt: la cultura del fred, de l‘ordre. Encara que això és una mica utòpic. Coneixes alemanys que són tant o més desordenats o bojos… Jo com que hi he viscut una època de la meva vida, que va ser quan vaig decidir deixar la medicina i estudiava el cant ,pràcticament Basilea, Viena i després Alemanya, és una època molt maca per a mí, jo li tinc un afecte especial a aquest món. Primer m‘espantava i després m‘ha fascinat.
EPB– Tu vas estudiar a Basel i professionalment treballes molt sovint a fora de Catalunya i de l‘Estat Espanyol. Quins aspectes creus que caldria „importar“ dels paisos germànics a casa nostra, pel que fa als estudis musicals i a la teva professió?
DA– Home, jo crec que ja des de la base de l‘educació dels nens , ja des de petits, a la música se li dóna molta importància. Després també els conservatoris, com estan organitzats, les oportunitats que tens de formar-te amb orquestres, encara que estiguis estudiant, Una cosa és el professor. Jo vaig anar a Basilea perque vaig trobar un professor i era de Basilea. Aixó no vol dir que a Catalunya no hi hagin bons professors, però el sistema encara ha de millorar molt. Jo crec que està en procés de millorar, però encara ens queda. Això és una cosa que costa…
EPB– La FIEC (la Federació Internacional d‘Entitats Catalanes) fa un temps va organitzar una campanya per escollir „ Els Set Tresors del Patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior“. Les corals de l‘exterior en van ser un. De fet la „Federació Catalana d‘Entitats Corals“ i el „Secretariat de Corals Infantils de Catalunya“ són també , segons el meu parer, un dels „tresors de la Catalunya interior“.
DA– Clar, clar…
EPB– Han estat la base musical i potser social de molts músics professionals i amateurs. Tu has estat cantaire de l‘Esquitx, la Coral Sant Jordi i del Cor de Cambra. Quina experiència en recordes d‘aquells temps com a cantaire?
DA– Jo en tinc molt bona experiència. A més crec que és una cosa que m‘ha ensenyat molt. Va ser també una manera de començar a estimar això del cant. Si no hagués cantat ja de petit a a l‘Esquitx, després a la coral Sant Jordi i mes tard a l‘Orfeó Català, tant al Cor Jove com al Cor de Cambra… l‘afició, la passió que jo li tinc pel cant va començar una mica aquí. Tot i que de petit ja m‘agradava molt escoltar cant clàssic. La meva mare era professora de música. Ja quan vaig començar la carrera de solista amb el temps he sabut valorar molt i agrair molt aquests temps de corals. T‘ensenyen a cantar, t‘ensenyen la música, però també ét donen experiència de vida.
EPB– Jo penso sovint en l‘Oriol Martorell, que tant va fer per la música i pel país, especialment en aquests moments que vivim a Catalunya. Tu vares participar en el „Concert per la llibertat“ al Camp Nou. Quan surts a actuar a fora, notes que hi ha més interès pel procés català?
DA– Hi ha més interés perquè arriba molta més informació, sobretot des de la manifestació de fa dos anys i de la via catalana. El que passa és que la informació que arriba evidentment no és tota. Com tots sabem, tot el que està passant aquí és una cosa històrica i que ve d‘un procés històric començat des de fa segles. A vegades a la gent li pot semblar una mica estrany: com és què et vols separar d‘Espanya? Inclús gent com jo, que també tinc família espanyola. Jo no ho dic mai que em vull separar d‘Espanya. Des del meu punt de vista com a català, crec que hem de lluitar per la independència, crec que una série de circumstàncies d‘ara i històriques ens han portat aquest moment, però jo tinc també moltes arrels espanyoles. Llavors no estem parlant d‘una separació traumàtica, sino d‘una separació amical que deixarà molts contactes i vincles. Crec que si això els ho expliques ,ho comencen a veure clar. A vegades els hi envio videos de you tube, o alguns articles en alemany o en francés.
EPB– També fas sovint recitals de Lied i de cançó de compositors catalans. A la teva pàgina web podem escoltar „Nicht wandle, mein Licht“ de Brahms en un concert al Festival Torruella. A part de la cançó de bressol , molta gent no coneix les altres cançons de Brahms i de molts altres compositors de Lieder. Que creus que caldria fer per la difusió del Lied?
DA– Aquesta és una bona pregunta! És difícil, però és posar-s‘hi. S‘està fent molt ara per la difusió de l‘òpera, que l‘òpera arribi als nens també, tan aquí com a Europa. Però el Lied és tan important com l‘òpera, sobretot per conéixer la música des de la poesia. Crec que el Lied t‘ensenya molt a cantar, inclus a cantar òpera. Jo vaig començar a Basilea amb el Lied i l‘Oratori. Al revés també, coses de l‘òpera m‘ensenyen a cantar el Lied. Jo crec que per la difusió del Lied s‘hauria de fer molt més. S‘hauria de començar per les escoles. A més el Lied és una cosa que pot enganxar molt, ja des de petit. Sovint són cançons populars i de grans poetes : Goethe, Heine… Jo, per exemple, que la meva dona és alemanya, li canto un Lied de Schubert,die Forelle, i ella em diu que el cantava de petita, passejant per la muntanya. És una cosa que hauriem d‘ensenyar més a Catalunya.
EPB– Has fet recitals de cançó catalana fora de Catalunya?
DA– Mira, n‘he fet un a Basilea. En tinc en projecte un a Londres amb un pianista anglès que es diu Ian Burnside en un cicle que ell organitza. La cançó catalana agrada molt. Ens hauriem de preocupar de fer-ne més. Tenim compositors tan coneguts com Toldrà i Mompou, i més desconeguts com Serra i Pujol. Hi ha poetes meravellosos.: Maragall, Garcés… Això és el Lied català. La gent ho aprecia molt més del que ens pensem.
EPB– Quins projectes tens pels propers mesos?
DA– Bé ara inmediatament he de fer això de „La Santa Espina“, que és una recuperació del que es diu una rondalla lírica, cantata lírica. És de Morera, un compositor, precisament, que també va escriure moltes cançons. La gent es pensa que „la Santa Espina“, aquesta sardana tan coneguda, és només una sardana sola, però està incorporada en aquesta rondalla lírica. Quan es va estrenar va tenir molt d‘èxit, es van arribar a fer 200 representacions. Imaginat una òpera amb dues-centes representacions quan s‘estrena, ni „ La Boheme“. A vegades menystenim el nostre patrimoni- que si és molt patxenguero…,aquest és el problema. No, no, és música molt ben feta! La valorem menys que la música de fora.
També faré „La novena“de Beethoven i les „Vesperae solennes de confessore“ de Mozart al Palau de la Música. Estreno dues òperes de Rossini – Mosè in Egitto i Guillaume Tell -a la Welch National Opera. L‘any que ve debuto amb el „Cosi fan tutte“ al Liceu, amb direcció musical de Josep Pons. Faré el paper protagonista del Ferrando, el tenor , i em fa moltíssima il-lusió.
EPB– Gràcies, David, per haver-nos dedicat aquesta estona i fins aviat, potser algun dia a la Elbphilharmonie.
DA– Moltes gràcies a tú, ha estat un plaer.
