La Mar ens rep amb un somriure senzill i ens porta aires de Barcelona. Una Barcelona que hem deixat enrere i que coneixem bé, una Barcelona que no és la postal de Woody Allen sinó la ciutat on viu sense estridències la Geni, la protagonista de “Tots volem el millor per a ella”, la segona pel·lícula de la Mar Coll, que vam poder veure al Festival de Cinema d’Hamburg. Aprofitem el que potser serà l’últim sol de dissabte a la ciutat i seiem a la gespa d’un parc per fer l’entrevista. Curiosament, un cotxe arriba just després, i els ocupants descarreguen una cistella i la lona d’un globus aerostàtic i es disposen a inflar-lo mentre li expliquem a la directora què és El Pont Blau. La Mar ens pregunta encuriosida…I feu castells? I li expliquem entre divertits i cofois, que sí, que a Hamburg hi ha la primera colla castellera d’Alemanya.
Parlem del cinema de la Mar Coll, on les protagonistes són dones i on gran part de l’equip és femení, és que la directora fa cinema de dones? El fet de que jo sigui dona evidentment té una influència sobre el que escric o sobre el que rodo perquè no ho puc evitar, la meva feminitat ve amb mi i no la puc extirpar. Jo faig cinema de dones però faig cinema de moltes altres coses: dins de les meves pel·lícules no només hi ha la meva feminitat sinó també la meva catalanitat, el fet que sóc de Barcelona, l’edat que tinc… És una mica difícil veure la pel·lícula només des del punt de vista femení perquè et dóna una perspectiva limitada.
Igual que a “Tres dies amb la família”, la seva opera prima, a la nova pel·lícula de la barcelonina les relacions familiars tenen un paper essencial, en aquest cas pel que fa a la construcció de la identitat personal. Està assumit que la família i essencialment la relació que tens amb els teus pares està a la base de la teva manera de relacionar-te amb el món, a nivell de valors, tradicions i històries que et venen donades. Tot això et dóna una perspectiva i et col·loca dins del món. És molt difícil desvincular-te de tot el que has mamat. Tot i això, lluny del que podria semblar, ella ens assegura mig rient que no té cap problema amb la seva família: “A la meva família nuclear ens veiem per sopar entre setmana i en algun viatge, amb la meva mare o el meu pare. Tenim una relació cordial, encara que pugui semblar estrany no tinc una relació gens conflictiva amb la meva família.”
Com a catalans, al veure la pel·lícula, molts ens hem reconegut en la família de “Tots volem el millor per a ella” alguna cosa de les nostres pròpies famílies però ens preguntem si un alemany entendrà la pel·lícula de la mateixa manera. El conflicte que mou la pel·lícula és universal, tothom pot entendre la resistència al canvi, sentir la mirada de l’altre, el judici que condiciona la manera de ser; això és el mateix aquí, a la Xina, a Badalona o a Pedralbes. El que sí que hi ha són diferències en els detalls i en la forma com aquest conflicte s’expressa depenent de la família. Tot i això, ens explica que, per exemple, a Anglaterra, la pel·lícula s’ha entès especialment bé, sobretot per l’humor negre i altres característiques més presents a la cultura que allà s’entenen bé, com el pudor i la cosa catalana de tapar i no dir les coses, de no voler incomodar.
Mentre el globus aerostàtic va agafant forma al nostre darrera, ens interessem pel finançament de la pel·lícula i la situació actual del cinema català. Tot i que aquesta pel·lícula va tenir la sort de viure l’última onada d’ajudes que arribaven des de les institucions, està clar que cada vegada està més difícil trobar diners per fer una pel·lícula a Catalunya: Nosaltres partíem també d’una situació d’èxit i era evident que hi havia una intenció per part de les institucions catalanes de fer una aposta per la meva següent peli, ja que la primera havia funcionat molt bé a Espanya. Televisió Espanyola també va apostar per la pel·lícula i per tant es va poder fer”. Però la Mar Coll sap que la pròxima pel·lícula no serà tan fàcil de finançar, ara que les ajudes públiques han baixat fins al setanta per cent i fins i tot cineastes de renom se’n queden fora. Jo, a més, m’he situat dins un cinema petit, que no té una vocació comercial i ara ja se sap quin tipus de cinema faig no hi ha tanta expectativa. Però la veritat és que no funciono pensant en això. Ara estic en procés d’escriure la pròxima pel·lícula i ni em plantejo com la finançaré ja que jo tinc la convicció que si escrius una cosa realment increïble te’n sortiràs… així que la idea és centrar-se en escriure una cosa increïble!, ens diu somrient.
“Tots volem el millor per a ella” és la oportunitat d’escoltar català a les sales de cinema d’Hamburg. El meu cinema és català, evidentment, però per mi això només té a veure amb el lloc on està feta, amb la nacionalitat de la gent que hi participa, no és un reflex profund de la societat…és el mateix que amb el cinema de dones, la meva pel·lícula és tan catalana com femenina o jove. El cinema català és totalment heterogeni i no es poden posar totes les pel·lícules al mateix sac.
La jove directora ens comenta que el seu pas pel Festival d’Hamburg és un gra de sorra a la seva carrera, una manera de fer contactes i donar-se a conèixer com a directora. Com a professional intenta involucrar a l’equip i a la vegada ser exigent, estar al cent per cent durant les esgotadores jornades de rodatge. Sóc aplicada però no genial, m’agradaria donar més lloc a la improvisació i al canvi, però sóc més prudent. Com a directora sóc molt normal, de carrer, sense estridències…
La Mar Coll pertany a una fornada jove de professionals del cinema, molts sortits de les aules de l’Escac, que han de lluitar per dur a terme els seus projectes i té una visió molt clara de les polítiques culturals actuals. La cultura és com l’educació o la ciència: fonamentals per tenir un futur. Molts polítics no han entès que la cultura és vertebradora de la societat i ens permet reflexionar sobre qui som, com volemser…una riquesa que t’obre la ment, et fa més dinàmic, més intel·ligent i millor amb el que facis a la vida, ja siguis emprenedor o sabater. Si no s’aposta per la cultura tindrem una societat cada vegada més dúctil i tonta, menys lliure. Si hi hagués aquesta idea clara les polítiques haurien de seguir-la però a Espanya es veu com un luxe, no com un dret o un aliment de l’ànima i de la ment.
S’ha fet tard i la Mar Coll ha de continuar amb les seves obligacions de directora convidada. Abans es deixa fotografiar, simpàtica, dins una cadira de platja; com ella ens deia és molt normal i això és, probablement, el que la fa tan genial. Ens despedim just quan el globus aerostàtic comença a volar sobre la ciutat Hamburg…
“Tots volem el millor per a ella” es podrà veure el dis 2 d’octubre al CinemaxX Dammtor. Més informació i entrades.
Entrevista i fotografies: Ivan Pérez i Aura Farrando
