No permetem que ens acusin d’odiar a ningú

Una de les feines més constants que tindrem en els mesos vinents, serà aclarir els errors de la gent sobre el cas català, on poguem i a qui poguem. Avui només vull parlar d’un d’ells; un dels que més simpaties ens pot costar. De tant en tant, hi han hagut comentaristes alemanys que han dit (perqué així ho creguin o perquè trobin que això dóna més „força“ al seu article) que els catalans odien tant Espanya com la seva llengua. I això, amics, per poc que gratem més enllà dels exabruptes d’alguns compatriotes exaltats, veurem de seguida que no és cert.

El que tots sentim és indignació i rebuig contra una classe política amb una mentalitat endarrerida i que atia en el seu poble l’animadversió contra el nostre. Tenir-ne també contra el poble petit que ha estat continuament desinformat per uns dirigents que n’abusen per tal de defensar els interessos particulars d‘una casta dominant, seria tan injust com aberrant. Són membres d’aquest poble els que a Catalunya s’associen en „Castellanos por la independencia“ i en „Súmate“ i que ens defensen quan parlen amb „los paisanos de su pueblo“. Si aquest odi general existís (ja dic que no parlo de casos molt aïllats, que sempre n’hi ha a tot arreu i en tots els conflictes) no hauria estat possible la convivéncia tranquila que hi ha hagut des de fa tant temps entre els catalans que ho són des de moltes generacions, i els que ho són des de fa una o dues. I això és una cosa que hem de deixar clara sempre que poguem: d’odi n‘hi ha, però no és el dels catalans contra els espanyols sinó el d’una casta espanyola dominant contra Catalunya, contra tot allò que contradeix el seu nacionalisme exacerbat (en el pitjor dels sentits), i que no admet, en el que consideren els seus dominis, altra personalitat que l’espanyola.

No volem una Catalunya egoïsta i tancada, sinó una de generosa i oberta!

Permeteu-me que us expliqui dues anècdotes de la meva ja tan llunyana joventut. La primera: en aquells temps (ja no recordo si era la tardor del 1951 o la del 1952) jo era un modest cantaire de l’Orfeó Català (hi vaig cantar des del desembre del 50 fins al del 54, un període al que dec alguna de les experiències més boniques de la meva vida). La Cooperativa de Teixidors a Mà, una prestigiosa entitat social del barri barceloní de Sant Andreu cel·lebrava un aniversari rodó (ja no sé si era el cinquantenari o el centenari) i l’Orfeó Català i el de la cooperativa van fer un concert conjunt als locals de la cooperativa a la Rambla de Sant Andreu (avui Passeig de l’onze de setembre) amb la primera part a càrrec dels de la cooperativa i la segona a càrrec nostre. En la pausa entre les dues parts, el vice-president de l’orfeó Català, Josep Vilardaga, va posar una medalla al pendó de la cooperativa, i ell i el president de la cooperativa van fer els curts discursets de rigor. I allò que no he oblidat mai són uns fragments del discurs del segon. Va dir (i ho recordo gairebé textualment): „…qui ho diu que no volem forasters? Qui ho diu que s’entornin a la seva terra? Que poc cristià que és això! I, a més, que poc català! No, amics, no. Si a casa seva passen misèria i a casa nostra els hi podem donar pa, tenim els braços ben oberts. Si a casa seva ja no troben feina i aquí, amb nosaltres, poden fer el país més gran i més just per a tots, benvinguts siguin! No volem una Catalunya egoïsta i tancada, sinó una de generosa i oberta!“. I aquí, els aplaudiments, l’ovació unànime de tot el públic va fer que acabés el seu discurs.

Tinguem ben present aquella situació: un membre d’una nació en aquell moment durament oprimida, amb prohibició de l’ús oficial de la seva llengua, amb tota mena de discriminacions culturals i económiques, oferia una abraçada cordial als membres senzills de la nació dominadora, i aquesta oferta era recolzada per tots aquells que l’havien escoltada. Si aquest esperit es trobés a tot arreu que fàcils serien de resoldre molts problemes del món. No sé si avui l’anècdota seria repetible; els temps són uns altres i la situació s’ha aguditzat en molts aspectes. Però llavors va ser, per mi, una mostra de que el nostre caràcter com a poble inclou també una generositat espontánia: respecte amb aquells que ens respecten; franca acollida per a aquells que són més desgraciats que nosaltres i que no ens volen posar el peu al coll, sinó que només esperen un lloc al sol al costat nostre.

La segona anècdota ensenya l’altre cara de la medalla. Un amic meu treballava llavors a les oficines d’una empresa textil, una fàbrica de mocadors que venia els seus productes tant a tota Espanya com a l’estranger. Un dels viatjants de la casa li va explicar que un dels clients de l’empresa (ja no recordo si era a Conca o a Guadalajara) el va convidar a menjar a casa seva. El viatjant era un home molt afable i va fer unes quantes bromes a la nena de la casa, una criatura d’uns vuit o nou anys, a la que va fer riure més d’una vegada. I el bon home va quedar barrativat quan el pare de la nena va dir a la seva filla: „Lo ves, hija? Ves como los catalanes no son como te dicen las monjas?“. Els comentaris sobren.

Diguem-ho, doncs, i repetim-ho sempre que calgui: nosaltres no odiem a ningú. Allò que perseguim és senzillament de poder viure sense que ningú ens posi a cada generació traves a la nostra empenta, sense que ningú, sigui de manera descarada o subreptícia, pugui perseguir la fita de deixar reduides la nostra llengua i la nostra cultura secular a un petit residu folklòric que es treu de l’armari a alguna festa tradicional. I repetim, també tant com calgui que volem viure en pau i concòrdia amb tots els europeus, inclosa Espanya, i que en nosaltres trobaran sempre la mateixa solidaritat que ens vulguin donar ells, que no ens girarem d’esquena a qui no ens giri la seva.