No cal pas escarrasar-se gaire a destacar la importància que donem a l’any que començarà d’aquí pocs dies. Tots en tenim plena consciència. Allò, però, que ningú no sap, és com es desenvoluparan els esdeveniments, més o menys lentament, més o menys pacificament, més o gens democraticament.
Allò que ja sabem és la data i pregunta/preguntes de la consulta, suposant que al final es pugui fer i no calgui passar a la següent etapa d’eleccions plebiscitàries. Una pregunta que, diguin el que diguin els eterns rebentaires, és prou clara com perquè ningú s’equivoqui al posar les dues creuetes. També sabem (encara que molts remuguin) que fins ara tant el govern com les noves institucions de la societat civil han fet, pas a pas i assenyadament, la feina ben feta que cal, si no volem que a l’hora de la veritat fem grans proclamacions sense les eines adients per convertir-les en realitat. No partirem de zero perquè tenim gent que sap per on va, sense fer cas dels porucs ni dels impacients.
Tots sabem també que el 2014 serà un any extremadament difícil, que exigirà de tothom una fermesa serena i que no permetrá cap defalliment en la tasca que cadascú dels catalans s’hagi imposat voluntàriament; des dels que han agafat una responsabilitat més clara i concreta fins als que no poden fer altra cosa que expressar el seu suport públicament a les manifestacions, als balcons amb estelades, o en les converses amb parents i amics.
Què significa tot això, però, pels catalans de fora? Què podem fer, si tenim en compte que les exigències de la vida, de la feina i de la família sovint són prou grans com per no deixar gairebé temps per a res més? Tenint ben presents aquestes circumstàncies especials, que conec per una experiéncia pròpia de molts anys, i que són ben sovint més dures del que pot semblar a qui no s’ha hagut de moure del país o no li ha calgut, trobo formidable la tasca voluntària que tants catalans de l’exterior s’han imposat, i que ja els val ara, des dels dies de la Via Catalana, l’admiració dels nostres compatriotes de l’interior.
Allò que podem intentar és, fer arribar informació a gent que creguem important
Què podríem fer, doncs, a partir d’ara, que doni als nostres esforços el máxim de rendiment? Què podríem fer que no ens deixi un mal regust de perdre el temps en accions de poca o nul·la resonància? Diguem-ho clar per endavant: ni es poden demanar peres a la figuera, ni es pot esperar de ningú que malmeti la seva salut o la seva butxaca fins a extrems desastrosos que ningú no li desitjaria. No podem esperar impossibles i cal (una cosa molt catalana) tocar ben bé de peus a terra. Allò que podem intentar (moltes coses ja es fan i cal seguir fent-les) és, pel damunt de tot, fer arribar informació a gent que creguem important (sobretot polítics i periodistes) i cridar-los-hi l’atenció sobre blogs informatius que puguin seguir si volen (Help Catalonia, els links del Col·lectiu Emma, de l’ANC-Deutschland, etc; protestar, ferma i educadament, quan algú escampi o escrigui fets tergiversats sobre el procés català actual; oferir-se (personalment o en grup, segons les circumstàncies de cadascú i de cada lloc) com a adreça de contacte per a conectar gent del nostre país de residència amb l’escaient a Catalunya; fer-se ressò en la mesura que sigui possible de les accions de l’ANC com es va fer amb la Via Catalana, etc.
Ja sé que em direu que tot aixó no és res de nou. El que potser sí que serà nou (almenys així ho espero) serà l’interés molt més gran que trobarem a partir del moment que comencin els focs artificials de debò entre Barcelona i Madrid. Gent que ara se’ns arronsa d’espatlles o se’ns mira com una colla de grillats inofensius, descobriran sorpresos que potser no estaria de més parlar amb nosaltres o (segons l’ofici de cadascú) aprofitar el nostre contacte per assegurar-se’n de més propers al nucli conflictiu, si creuen que això els hi pot ser avantatjós professionalment o humanament. Els catalans de fora haurem d’estar oberts per als contactes més inverossímils que es puguin presentar i no deixar-ne ni un sense aprofitar. I en vindran molts. Ja ho veureu.
En la modesta mesura que puc seguir-ho, m’he convençut de que entre els „catalans al món“ hi ha una muntera de gent admirable, entusiasta, d‘un patriotisme alhora serè i fervorós. I és tota aquesta gent la que farà que la diàspora catalana sigui un factor a tenir molt en compte tant en aquest any que ara començarem com després. A tots: èxit, fermesa, serenitat i (com acaba sempre els seus escrits el trempat Manel Bargalló de Karlsruhe) endavant les atxes!
