A una quarteta meva vaig escriure ja fa molt temps: Hi ha tantes llengües sense morrió! Per què la meva sempre ha de lluitar? Si ara ho cito és perquè, encara que hagi disminuit la ignorància general sobre la nostra llengua segueix sent molt més gran del que desitjaríem. No fa gaire va sortir al FAZ-online un article sobre Catalunya. L’autor Leo Wieland (que és un fan del Rajoy) hi tornava a dir un parell d’animalades que fins i tot van motivar que el Govern català protestés, que la protesta sortís al diari i que en Wieland (ja era hora!!) hagués de disculpar-se. Però allò que em va xocar va ser un dels molts comentaris online que l’article va rebre. Sortosament n’hi havia molts, molts, d’alemanys que es pronunciaven a favor de Catalunya. I un d’aquests deia que no coneixia el català, però que s’imaginava que la diferència entre l’espanyol i el català, devia ser, si fa no fa, com la que hi ha entre el rus i l’ucrainès (és a dir diferències molt mínimes, ja que les semblances entre les llengües eslaves són molt més grans que entre les llengües llatines).
Quantes vegades (no les puc pas comptar) m’he trobat amb la mateixa pregunta. Que si el català és un dialecte de l’espanyol, o si la diferència no és més gran que la que hi ha entre el bavarès i el Hochdeutsch. La meva resposta standard és que la diferència entre l’espanyol i el català és com la que hi ha entre l’alemany i el danès, llengües veïnes i emparentades, però molt i molt diferents. I la gent es queda sobtada i respon generalment amb un lentíssim: „aaaah… no ho sabia…“
Vull suposar que el dia que siguem independents totes aquestes confusions s’acabaran ràpidament.
No us hi heu trobat vosaltres també? Seria interessant de recollir anècdotes d’aquesta mena que recordeu. I no parlem ja dels que (com una coneguda nostra) t’etziben que ells sovint han confós Katalonien amb Anatolien. Apa, qui la diu més grossa!
Els primers anys que era a Alemanya (és a dir els seixantes del segle passat), fins i tot portava a la meva cartera un mapa de la península (que havia separat d’alguna agenda de butxaca) en la que havia marcat els límits de les terres de parla catalana i en casos com els esmentats l’ensenyava als meus interlocutors perquè es treguessin del cap d’una vegada allò de que „a Espanya es parla l’espanyol“ i comprenguessin que tot era més complicat.
Vull suposar que el dia que siguem independents (esperem que no trigui massa) totes aquestes confusions s’acabaran ràpidament.
