Ja aviso per endavant que aquest text tindrà un punt d’exagerat. Si hom compara el taranná de dos pobles diferents, sempre es cau en un pecat de generalització. És el que passa p.e. quan segons quines manifestacions empipades o dolgudes podrien fer creure que tots els catalans som angelets i tots els espanyols dimonis. I ja sabem que no és així de cap manera. Malgrat això hi ha comparacions que posen de manifest unes diferències que no són generals, però que existeixen en un grau gens menyspreable.
Estem passant una tongada històrica en la que ben sovint contrasta el posat segur, tolerant i fins i tot rialler dels sobiranistes catalans, amb la mala bava, els exabruptes i la cara biliosa dels seus contraris. Aixó, la diferència de reacció de les dues bandes, m’ha recordat sovint un acudit que em va explicar ja fa anys un bon amic meu. Dos frares, un castellà i un català, fan camí junts i arriben a un monestir per passar-hi la nit. A l’hora de sopar, els dos (als que la caminada ha obert molt la gana) reben un plat d’escudella molt calenta. El castellà, impacient, s’empassa la primera cullerada i s’escalda la llengua. Alça els ulls al cel i exclama: „Senyor del cel! Si ja en aquesta terra permets aquests dolors, quins de més greus ens esperaran a l’infern!“. El català s’espera una mica, bufa pacient, i pot menjar-se sense dificultats la primera cullerada. Alça els ulls al cel tot cofoi, i diu: „Senyor, si ja en aquesta terra ens dones aquestes benaurances, què no ens esperarà encara al cel!“.
Ara que Sant Jordi és al caure podríem comparar també (sempre exagerant, ho reconec) el nostre patró, protector de donzelles i matador de dracs, amb el patró d’Espanya: Santiago Matamoros, fent escabetxines entre els que no pensen com els seus protegits. O podríem pensar, per exemple, que a Catalunya existís avui un poblet (sense que se li hagués canviat el nom) com un que n’hi ha a Castella la Vella: Castrillo de Matajudios?
Usem les nostres virtuts catalanes: realisme, bon humor i ferma seguretat de que som al bon camí.
Aquesta diferència que no podem atribuir a tothom, però que hi és, en aquests moments és una eina que hem d’usar bé i amb plena consciència. Fa ben pocs dies el director del Punt-Avui, Xevi Xirgo, deia que molts dels atacs que ens vénen de Madrid el que pretenen en primer lloc és de posar-nos molt nerviosos. I, diu ell, qui té més motius per posar-se’n són ells, i ho estan tant perquè no saben com contrarrestar aquesta decisió, aquesta serenitat, aquest entusiasme catalans, que no comprenen.
És la decisió i l’entusiasme de qui té un projecte de futur, clar i engrescador. I com el frare catalá de l’acudit avancem amb un somriure als llavis. Mentres que els nostres contraris, els que no tenen altre argument que una cançó de l’enfadosa d’un no repetit i avorrit, no saben fer altra cosa que predir-nos tots els mals de l’infern si som tan agosarats de no fer-los-hi cas. Ens faran fora d’Europa, ens faran fora del sistema solar, serem com l’illa perduda de Robinson Crusoe. I no comprenen que després de l’anunci de totes aquestes catàstrofes, encara ens en riguem i els hi fem pam i pipa.
Usem les nostres virtuts catalanes: realisme, però sense desviar-nos de la fita; bon humor, contra la bilis dels profetes de malvestats; ferma seguretat de que som al bon camí, per difícil que aquest sigui i per esculls que encara ens hi posin. Aquell „Yes, we can!“ d’en Obama, en el cas d’ell ha perdut molt de la seva brillantor. Però en el nostre cas, és una divisa que no té res d’exagerada. Podem! I ho farem!
